Recordant una llibreria

 

Una setmana després del tancament de la Llibreria Lara vaig escriure això. 

Encara l’enyoro, tot i que ja han passat... quants? Vint anys? Més? No ho recordó exactamente, però avui 11 de novembre és el día de les llibreries i jo vull dedicar això a la que va ser la “meva” llibreria.

“Aquest matí he sortit amb la intenció de comprar un llibre de poemes que volia regalar. M’he dirigit a la meva llibreria de sempre, però les persianes eren abaixades. Com que ja ho havia vist fa quinze dies, i em sembla massa temps de vacances per a un negoci, he anat a preguntar a les botigues del voltant.

Ja no són les d’abans, aquelles que portaven els mateixos amos des de feia anys i que coneixien totes les tafaneries del barri. Ara hi ha establiments de marca, d’aquells on “la arruga és bella” o que duen ossets al logotip. En aquestes botigues ja ningú no coneix el de la botiga del costat, i m’ha costat una bona estona esbrinar que la meva llibreria no era tancada per vacances. La meva llibreria simplement havia TANCAT. Per sempre.

No recordo quants anys fa que hi anava, que hi passejava. Potser trenta, no n’estic segura. Era al cor de la meva ciutat, una mica lluny de casa, però jo hi anava expressament. De petita, perquè el meu col·legi era en aquella zona i hi tenien tots els còmics que m’agradaven; més endavant, hi comprava les revistes de música, els llibres que m’obligaven a llegir a l’institut i els que triava jo. Allà vaig comprar la meva primera “Colmena”, el meu primer “Senyor dels Anells”, els meus primers “Mosqueters”; allà vaig conèixer Neruda i Baudelaire, i allà vaig començar, a poc a poc, a passar-hi moltes hores.

M’agradava aquella botiga. No era la més gran ni la més ben proveïda, potser. Hi ha altres llibreries, és clar, però allà em coneixien. Sabien deixar-me tranquil·la, deixar-me quedar tanta estona com volgués, amb el cap alçat, intentant llegir els títols dels llibres dels prestatges més alts, repassant-los tots, de puntetes de vegades, perquè no hi arribava, esperant que algun llibre em cridés, amb ganes de mirar, de tocar, de respirar…

Sempre he cregut que no som nosaltres qui triem els llibres que llegim, sinó que són ells qui ens trien a nosaltres. És cert que sovint hi vas amb una idea concreta, però no sol ser el meu cas —potser perquè m’agrada descobrir.

I allà, aquells prestatges antics, rere aquelles portes i aparadors de fusta verda, vells, entranyables, eren plens de llibres que esperaven que hi passés per davant, que els mirés, que els preguntés un per un. I quan algun d’ells em cridava, l’agafava, l’obria amb cura i gairebé, gairebé, l’acariciava. De vegades el tornava a deixar al seu lloc, indecisa. Continuava mirant-ne d’altres, i hi tornava. I ningú, ningú no em deia res.

Al contrari, descobria en la mirada de la llibretera un lleu gest de complicitat. I només de tant en tant, poques vegades, s’atrevia a recomanar-me una altra cosa, sabent que encertaria. Ella sabia perfectament què m’agradava, quins llibres podrien voler ser meus i quins voldria jo endur-me a casa. I si alguna vegada —sovint, de fet— la meva família o els amics decidien regalar-me lletres, sabien que allà trobarien consell i encert.

Ara suposo que, en aquell mateix racó, qualsevol dia hi apareixerà un aparador moderníssim i de disseny; alguna marca ultraconeguda hi instal·larà la seva franquícia elegant, i s’omplirà de clientela de disseny, atesa per dependentes de disseny. Tot molt bonic, i molt fred. I també molt de disseny.

Sabeu què és el que més em dol? Que la meva nena no tindrà una llibreria com aquella. Des que era bem petita, l’havia acostumada a acompanyar-me-hi, i ho gaudia molt. Els diumenges d’hivern era un passeig preciós: hi anàvem al matí, mentre jo mirava llibres, triava revistes, fullejava poemes i prenia nota mental dels que passarien a formar part de la meva llista d’espera, ella s’asseia a terra, a la secció infantil, en silenci, sense fer soroll, gairebé amb reverència. I a poc a poc els agafava i els mirava un per un, fins que un llibre, un conte, també la cridava a ella.

De vegades en sortíem sense res; altres, carregades de revistes d’informàtica (cada boig amb la seva dèria) i un conte de Les Tres Bessones; d’altres, amb un llibre-regal per a algú, triat amb cura. Després anàvem a prendre alguna cosa en una terrassa i tornàvem a fullejar unes quantes vegades els nostres tresors, com vells avars d’un conte de Dickens.

Reconec que compro llibres en mil llocs més —des dels grans magatzems fins a les llibreries d’Internet, passant, és clar, per la resta de botigues de la ciutat—, però tenia el meu lloc de sempre, aquell on la finalitat no era només comprar; on hi havia una senyora Carme que em coneixia; on la llum era exacta; on no hi havia fils musicals ni avisos per megafonia; on El llop estepari era molt més que un codi de barres.

Jo l’he tingut i el recordaré sempre, però la meva nena l’oblidarà abans d’haver arribat a tenir-lo, abans d’haver fet seu un espai així, com jo el vaig fer meu.
I crec que també li faltarà un trosset de vida.”

 

Les llibreries són molt més que llocs on es venen llibres: són espais de vida, de silenci compartit, de descoberta. Quan en tanca una, la ciutat perd un trosset de la seva ànima. Per això cal seguir entrant-hi, parlant-hi, comprant-hi, deixant-nos-hi reconèixer. Perquè mentre hi hagi llibreries obertes, el món encara tindrà racons on la pressa no mana.

 

El pati

Era l'estiu d'un any qualsevol. Les tres de la tarda, hora de la migdiada i amb una calor sufocant. Jo em trobava sola enmig d'una de les ciutats més belles que conec, un d'aquests llocs que t'enamoren des que els endevines per primera vegada en l'horitzó. Els meus companys de viatge s'havien retirat buscant la frescor de les piscines de l'hotel, però jo vaig preferir continuar descobrint carrers. M'agrada passejar les ciutats, endinsar-me, perdre'm en elles. Conèixer-les com es coneix a un amant, des de fora i des de dins, suaument, profundament...

Havia entrat en un edifici singular i estava extasiada contemplant el meravellós pati interior, una mescla d'art mudèjar i renaixentista amb doble galeria i preciosos arcs sustentats en columnes de marbre. Fascinant.
Només vaig prendre una fotografia. No em vaig atrevir a més. A aquesta hora no hi havia ni una ànima a l'edifici i el silenci ho ocupava tot, em resultava gairebé herètic trencar aquesta calma amb el tret de la càmera només per la supèrbia de voler captar aquest moment.
De sobte alguna cosa va interrompre el meu embadaliment, tot va succeir d'una manera suau, gradual: des d'algun punt indefinit, però proper van començar a sonar les primeres, inconfusibles notes de la Gymnopedie nº1 d'Erik Satie.

 No vaig poder identificar l'instrument, s'assemblava molt a la pulsació del piano barrejat amb el so de la guitarra, però estava tan meravellosament, tan perfectament executat que vaig oblidar el que estava fent allí i vaig decidir buscar a l'intèrpret, perquè si d'alguna cosa estava segura és que no era un enregistrament, sonava en directe, allà, a prop meu i en aquest precís instant.
Vaig trigar encara uns quants segons en què la meva oïda em portés en l'adreça correcta i no, no era a l'edifici. Efectivament, allí no hi havia ningú més que jo; era al carrer.

En els minuts que havien transcorregut des que vaig entrar a l'edifici, s'havia instal·lat exactament al costat de la porta d'entrada, un músic de carrer poc habitual, ja que tocava un Stick, d'aquí aquest so meravellós.
Vaig creuar els pocs metres de l'estret carrer i em vaig asseure en l'escalinata de l'edifici de davant, gaudint de cada nota. I quan va acabar la peça, jo vaig seguir asseguda escoltant unes altres, totes magníficament interpretades però cap tan bella, tan subtil, amb la sonoritat de la Gymnopedie.

Després d'uns minuts indecisa, em vaig aixecar, vaig deixar unes monedes a l'estoig de l' stick i vaig demanar al músic si podria tornar a tocar-la per a mi. Amb un enorme somriure em va dir que sí, que li encantaria i vaig tornar al meu lloc en l'escala. Tampoc llavors vaig fer fotos, simplement perquè havia oblidat que tenia la càmera a la mà, estava fascinada per  la música.
Va acabar un tema, em va mirar, va somriure i… va començar a tocar el que jo li havia demanat.

I aquesta vegada va ser diferent, infinitament millor. La interpretació va ser exacta, precisa, brillant. El so acariciava, omplia el carrer i el músic em somreia. I sí, va tocar per a mi. Sé que només per a mi.
El so de l'stick és molt diferent a aquest, però així sona la Gymnopedie nº 1  

(La ciutat que em va atrapar per sempre més és Salamanca, l'edifici on vaig entrar i on hi havia aquell pati meravellós era la famosa "Casa de las Conchas", seu de la Biblioteca i les escales on seia embadalida eren les de  l'entrada de la Universidad Pontificia de Salamanca i... aixó és un Stick)

Confessió

Aquest estiu, dins de Creàlit —la xarxa literària de la qual tinc la sort de formar part— hem fet una activitat preciosa: “Un estiu de contes”. Creàlit m’ha ajudat a créixer molt, no només com a escriptora i creadora de continguts, sinó també com a companya de viatge en aquest món de paraules compartides. Sempre hi passen mil i una coses, i aquesta vegada ha estat el torn dels contes. Us animo a llegir tots els que han escrit els meus companys. Jo també n’hi vaig publicar un i avui el vull compartir aquí al meu web, perquè en gaudiu tant com jo en vaig gaudir escrivint-lo. El títol és Confessió.

 Avui, per fi, ho he fet. Ho confesso. A la meva edat i és la primera vegada que ho faig.
Em dic Manel i no sé si la meva és una història corrent o no. Potser molts de vostès han patit alguna cosa similar; en tot cas, és meva, i em ve de gust compartir-la.
El que més em va costar acceptar des de l’adolescència és que em feien por. Confesso que les defugia, però quan era inevitable, quan me les trobava, quan les tenia davant, era incapaç de reaccionar. Potser no era por exactament, però la reacció era la mateixa: no sabia què fer, cap on mirar, em suaven les mans i crec que fins i tot balbotejava. No en vaig tocar mai cap, mai no vaig arribar ni a fregar-ne cap d’elles. Mai.

    I no, no era una qüestió d’aspecte. Sempre he estat una persona molt normal, un de tants, i elles... bé, tant feia com fossin elles: rosses, castanyes, morenes, discretes o espectaculars. No, no era això. Eren... “Elles”.
Durant gairebé tot l’any aconseguia esquivar-les: la ciutat, els estudis primer i després la feina m’evitaven la seva presència. Vivia i em mantenia allunyat d’elles.  Només a l’època de l’Institut, a l’hora de dinar havia d’anar amb compte, però sempre triava un lloc apartat per seure, lluny dels típics grupets d’amigues.  Senzill.
Els estius, però, eren diferents. Els passava en un poble de la costa, una zona molt turística que les atreia com la mel atrau les mosques. Jo sortia poc i intentava anar a llocs poc concorreguts, però mai no podia estar segur que elles no triessin el mateix bar, la mateixa Terrassa o el mateix restaurant que jo. I allà encara era pitjor: brunes, exuberants…
    Amb el temps, les meves obligacions em van lligar a la ciutat i, afortunadament, casa meva, la feina, els pocs llocs que freqüentava, estaven lliures de la seva presència. Tot i haver arribat a l’edat adulta, no havia aconseguit vèncer aquell efecte negatiu que em provocaven i les poques vegades que em vaig veure obligat a suportar-les, va ser un martiri. Cercava desesperadament la manera de marxar d’allà de seguida, d’evitar qualsevol contacte... qualsevol frec.
La major part de la gent no coneixia el meu secret i els pocs que ho sabien, m’ho perdonaven com una de les meves rareses. Greu, sí, però una raresa al capdavall. “Ja canviarà”, deien.

    Jo era bona gent, amic dels meus amics i complia amb tots els compromisos que adquiria —fins i tot amb alguns que m’encolomaven—, així que ningú donava massa importància a aquell comportament meu que, a més, mai no havien presenciat en directe. Amb els anys havia après a dissimular força bé. Sempre trobava alguna excusa: que era tard, que no tenia gana per anar a sopar, mil coses...
    Tot havia anat bé a la meva vida, amb una tranquil·litat relativa, fins fa molt pocs mesos.
Al meu edifici van arribar un parell de famílies noves, es van fer reformes, obres, molt moviment de runa i mobles vells, i amb tot plegat vaig trigar un parell de setmanes a descobrir que eren famílies nombroses.
El dia que la vaig veure pujant l’escala no sabia exactament a quina família pertanyia, però sabia que vivia allà, i el que era pitjor: que possiblement coincidiríem més d’un cop.
Des d’aquell moment, la tortura va ser contínua. No n’hi havia una, n’hi havia més, suposo que germanes tant d’una família com de l’altra, i per molt que intentés evitar-les, per molts esforços que fes, me les trobava una vegada darrere l’altra: habitualment anaven soles. Poquíssimes vegades les veia acompanyades, i quan ho estaven, era amb amigues o familiars, no ho sé ni m’importa. Només sé que el problema s’accentuava.
I va empitjorar.
    Va passar fa pocs dies, potser setmanes. Arribava a casa i vaig entrar saludant mecànicament des de la porta, sense saber exactament quins o quants membres de la meva família hi havia a dins.
Vaig deixar les claus sobre la taula i, en aixecar la vista, ella era allà al meu davant.
Em mirava. Em mirava fixament. No perdia detall de cap dels meus moviments i jo em vaig sentir com entre reixes. No podia entendre què feia a casa meva. Com havia entrat? Per què? Qui l’havia convidada? Potser necessitava alguna cosa de menjar, sucre o farina, i n’havia vingut a buscar?

Era com totes elles. No recordo gaire el seu aspecte, tampoc importa. Diria que era castanya, però tant se val. Era allà i jo NO suportava la seva presència. Em feia emmalaltir.
Va fer un moviment en la meva direcció i jo vaig fer un salt enrere com si m’hagués impulsat un ressort. Només de pensar que pogués tocar-me, em provocava una sensació de repugnància intensa, així que vaig fer l’única cosa que l’instint em dictava.
Vaig fugir. Vaig sortir de l’habitació a tota velocitat. Ja no m’importava ni la seva presència, ni la família, ni res.
    No em jutgeu encara. Si haguéssiu sentit ni que fos una petita part del que jo vaig sentir, hauríeu reaccionat igual. Terror, la paraula era terror. M’importava ben poc si allò era correcte o no. Sabia que havia d’haver actuat d’una altra manera, no sé encara ara de quina, però no podia romandre allà.
I això va ser la meva perdició. Diverses vegades més em vaig trobar en situacions similars. Per algun motiu que desconec, s’havia tornat assídua a casa meva, a la meva família, A LA MEVA VIDA. I jo patia, patia molt. Començava a perdre el cap.
Vaig començar a actuar de manera estranya, arribava a casa a hores diferents cada dia i, si ella hi era, marxava de l’estança on fos sense dir ni una paraula.
M’havia convertit en un ésser estrany dins de casa meva i continuava sense ser capaç d’actuar, sense tenir el valor de dir-li ni una sola paraula, de parlar-ho amb els meus o de fer-la fora de casa sense contemplacions.
I avui... bé, suposo que en tot ésser humà, per covard que sigui, queda un bri de valentia. Potser és simplement instint de supervivència.
    La qüestió és que avui he arribat a casa i, una vegada més, ella era allà, mirant-me amb aquella expressió de burla a la qual gairebé m’havia acostumat: l’expressió de qui sap que ha guanyat, de qui s’enfronta a un ésser més dèbil.
I això ha estat suficient. Per una vegada, només una vegada a la vida. Per primer i, possiblement, últim cop, he reaccionat.
Amb un moviment ràpid, m’he ajupit i he obert l’armari baix de la cuina, el que hi ha al costat de l’aigüera.
Era allà. Mai no l’havia fet servir i creia que mai no ho faria, però era el moment: tota la por, tot l’horror, tot l’odi acumulat durant anys i anys acabava de remoure’s dins meu i em donava força per fer el que havia de fer.
No he dubtat ni un segon: amb decisió, gairebé amb fredor, he tret la tapa que cobria l’envàs, l’he dirigit cap a ella i una escuma blanca i d’olor penetrant ha cobert completament la maleïda panerola. Dos segons més tard, era morta, fregida, kaputt... i jo somreia, ferotge, triomfant... lliure per fi.

Entrar en bucle

Em passo hores amb els dits sobre les tecles intentant crear històries que tinguin un punt d'humor i resulta que no cal inventar res. La vida sovint ens ofereix moments hilarants i només cal una llibreta i prendre quatre apunts. El que detallo a continuació és absolutament VERÍDIC, una trobada de fa set o vuit anys.

Entrar en bucle

Servidora de vostès, pel carrer, de compres i pensant en les meves coses. De sobte, una senyora a qui —ho juro— no conec absolutament de res se'm tira a sobre i m'abraça amb un somriure d'orella a orella:
—Nena! Què tal, maca? Quant de temps sense veure’t!
Jo penso que sí, que efectivament deu fer molt de temps, perquè ni punyetera idea, però, com que a més de molt despistada estic molt ben educada, li segueixo la veta per si de cas.
—Doncs ja ho veu vostè, bé… de compres, aprofitant el bon temps.
—Quina alegria he tingut de trobar-te! I els teus pares, què fan?
(Aquí ja em sona l’alarma i començo a sospitar que, o bé em confon amb una altra persona, o bé —efectivament— fa molt temps que no ens veiem, perquè el meu pare ja fa uns quants anys que falta. Però, en fi, continuo com si res.)
—Bé, la meva mare amb les seves coses i…
—¿I el teu fill?
—Filla.
—No, el noi, el teu fill.
—És noia, tinc una filla.
—Emmm… ja, estooo… i què fa?
—Molt bé, estudiant, amb molt bones notes.
—¿I el noi?
—Noia, és una noia.
—Però també tenies un nen, ¿oi?
—Nena, és una nena.
—Ah, és clar… l’altre ja ha de ser molt més gran…

I això, senyors, és el que en informàtica es coneix com entrar en bucle.

while(true)

Esc

Mi cueva

Hace calor. Un calor agobiante, asfixiante. Un calor que espesa el aire, lo hace sólido, tangible y con esa sensación casi claustrofóbica de que algo me rodea, me oprime… de que cuesta respirar porque cada bocanada que llega es menos fresca que la anterior y el recorrido del aire hasta los pulmones se hace más lento  y pesado.

Así y todo estoy aquí. En mi estudio no tengo aire acondicionado, en la zona común de la casa sí, pero he preferido acogerme al refugio que me ofrecen mis cuatro paredes atestadas de libros y sustraerme a la cantinela hipnótica del ventilador, más por oírlo que por el frescor que  me aporta.

Sí, hoy necesitaba refugio: mi espacio, mi rincón, estos pocos metros cuadrados que son auténticamente míos y que de un modo u otro son absolutamente yo.

Aquí descanso rodeada de todos mis amigos, esos que nunca fallan, esos que te siguen donde vayas: Los capitanes Aubrey, Achab y Alatriste, Harry Haller, Kurtz, Martín Marco, Justine, Aragorn… está también La Maga, Ignatius J. Really, D’Artagnan y Alicia muy cerca del Principito y de Peter Pan, Cyrano… y más allá, Vronsky, Sinclair, Werther… En fin, están todos ahí, dispuestos a acompañarme cuando les necesito, decididos a no permitir que me sienta sola.

A su lado, en una estantería distinta para que no se alteren con las luchas, los amoríos, las guerras y las batallas navales, descansan los poetas. Silenciosos, pero presentes por encima de todos los demás. Amados, respetados, venerados en algún caso.

Solo uno se ha atrevido a moverse de su sitio: Sobre la mesa, frente a mí, entre una foto de mi princesa y una placa de la Ruta 66, un audio libro de García Montero: una edición de su Antología Personal que llegó hasta mí cruzando varios cientos de kilómetros, hasta donde sabía que se le esperaba.

El calor va en aumento, pero ya apenas me molesta, empieza casi a confortarme, empiezo a sentirme abrazada, arropada.

Casi feliz.

Quizá porque estoy paseando y recreando mi mirada sobre los estantes que me son tan queridos, que guardan mi memoria junto a los miles de páginas atesoradas en ellos.

Esa memoria que es una amalgama de recuerdos, fetiches, regalos y homenajes: los retratos en azul que dibujó Saladino, el que dibujó mi princesa hace ya tanto, otro que adoro en el que vuelo sobre una escoba con una media sonrisa divertidísima; un mini tapiz indio que me trajeron desde Perú y que JAMÁS me gustó, pero que colgué frente a mi mesa y ahora sería incapaz de deshacerme de él; mi cubo de Rubik, siempre a medio hacer; mis plumas, alguna ya con una cierta edad y que dudo que escriban, pero tampoco saldrán nunca de su pequeño mueble de madera; más allá, y dentro de mi colección de rarezas, varias barajas de Tarot, algunas procedentes de sitios tan  dispares como Nueva York y Alemania; mi enorme bote de canicas (qué obsesión con las canicas, las esferas, las burbujas…) y detrás de mí, más accesibles, más cercanos, más míos, algunos de esos objetos que me hacen cruzar constantemente la frontera entre el frikismo y la nostalgia, entre el coleccionismo y la melancolía porque de todo ello rebosan: un frasco con arena del desierto; un busto de Groucho Marx; una figura totémica que llegó desde México; un Gort (mi Gort) que me mira atento a punto de descender de su nave espacial; una colección completa de figuras de plomo del juego de rol del Señor de los Anillos; los dados para los juegos… Y no he mencionado  aún a mis casi cincuenta brujas de todos los tamaños, formas y aspectos; ni mis espadas  de más de un metro de hoja que me cuestan una advertencia a todas las visitas, porque la tentación de tocarlas es enorme…y el peligro de cortarse también.

En fin, mil y un objetos de esos que una abuela con plumero eliminaría en un tris: "trastos inútiles que sólo cogen polvo".

Y sí, es posible que atraigan el polvo como un imán, pero bajo ese polvo reposa una pátina de historia. La historia de cada uno de ellos, de cómo llegaron hasta mí. De quien me los regaló: quien estaba en Alemania y recordando mi obsesión por los Ginkgos me compró una hoja de plata; qué personas fueron las que se fijaron en mi expresión al ver una foto minúscula en un libro y buscaron por todas partes una reproducción para enmarcármela o quien buscó un pisapapeles de cristal exactamente como yo lo quería.

Sí, acumulan polvo, pero ese polvo no tiene precio. Ese polvo invisible, microscópico, inevitable, polvo de estellas al fin, flota ahora movido por mi ventilador y roza suavemente los lomos de papel que ocultan a Antonio Gala, a Miguel Hernández, a Milán Kundera o a Jorge Wagensberg. Pasa después por sobre la figura del elfo Legolas y se posa en mi pluma de faisán, junto al tintero de color sepia y de ahí vuelve a levantar el vuelo caprichosamente hasta enredarse en mi pelo dejándome rastro y memoria de todos ellos. Acompañándome en esta noche calurosa y solitaria.

Ese Polvo de Hadas, mágico como aquel que Campanilla esparcía alegremente, puede hacerme volar. Y a mí, como a Juan Salvador Gaviota, volar me da la vida:

 

"¡Podremos ser libres! ¡Podremos aprender a volar!"

"Juan Salvador Gaviota pasó el resto de sus días solo, pero voló mucho más allá de los Lejanos Acantilados. Su único pesar no era su soledad, sino que las otras gaviotas se negasen a creer en la gloria que les esperaba al volar; que se negasen a abrir sus ojos y a ver."

 

                       (Juan Salvador Gaviota -Fragmentos- Richard Bachman) 

Gènesi

 

Tinc un enfilall de mots blaus
guarnint l'espai que amaga un poema,
la veu que suara ens serva d'envilir
el temps que degota entre dits de pedra.
Anguniosament hi aboco l'ànima
esbalaïda pel pes de l'ofrena:
lleuger es configura l'instant del desig,
tristament feixuc el dol de la pèrdua.

Impaciència

 

S’acosta la tardor lentament, amb pas sigil·lós, aguaitant suaument darrere els para-sols de la platja i les maletes dels últims turistes; no sabem si per anunciar la seva partida o per convidar que aquesta, finalment, es decideixi a tenir lloc.

El calendari ja té a punt els nous colors, sense importar-li gens ni mica les recomanacions que, en qüestions de moda, fa El Corte Inglés a cada estació.
La platja encara fa olor de platja, aquella barreja salobrosa de bronzejador, sal, suor i iode, però ja serà per ben poc temps. És curiós observar-la dia a dia: me la imagino com la repetició lenta, interminable, d’una aixeta que degota. A cada jornada desapareix una tovallola, una gandula, un para-sol, una senyora amb un barret de palla, un infant amb galleda i pala... I aviat, molt aviat, hauran desaparegut tots.
Només hi quedaran els de sempre: aquelles àvies de trena grisa que es mullen els peus a la riba, diàriament, quan surten a comprar el pa. La rossa que corre, invariablement, a les nou del matí, faci fred o calor. El jove que viu amb el turmell perpètuament lligat a una taula de fibra de vidre. I el senyor, sempre vestit de dalt a baix, amb els baixos dels pantalons arromangats, que passeja amb el seu gos per la sorra.
Per a tots ells, la platja no és un destí estival, sinó un territori propi, un hàbitat tan natural com ho és per als peixos i les meduses que neden uns metres més enllà, o per a les gavines que regnen ufanoses després d’haver reconquerit el territori als humans.
A mesura que el gris s’estén pel cel, la platja guanya en bellesa, es despulla i ens permet contemplar una pell més blanca. Més freda també, però infinitament més sensual i desitjable que en els mesos passats, amb una aroma —ara sí— pura i intensa que penetra fins als racons més profunds i provoca una autèntica explosió dels sentits.
Ben aviat, l’àvia de la trena deixarà de banyar-se els peus de bon matí, i el senyor del gos començarà a trepitjar l’asfalt. El fred convertirà la riba en un corriol d’agulles, el vent s’intensificarà i convertirà la sorra en un immens fuet colèric. I tornaran a canviar els colors del mar, i la platja tindrà una altra bellesa, diferent però igualment inabastable.
S’acosta la tardor, lent i meticulosa, com un lladre que espera el moment exacte per consumar el seu delicte.

Però s’equivoca; aquesta vegada, l’estic esperant impacient.

Aquí, a la platja.

 

Gràcies de tot cor

El passat 9 de juliol vaig tenir el goig de presentar els meus tres llibres de poemes a La Cate, davant un públic que omplia la sala amb calidesa, escolta i estima. Va ser una vetllada plena de paraules i complicitats, envoltada de gent estimada i d’alguns rostres nous que s’hi van acostar amb interès i sensibilitat.

Tot i que els dies han anat passant massa ràpidament —i per motius personals no vaig poder fer-ho en el seu moment—, no vull deixar d’expressar el meu agraïment profund a totes les persones que van fer possible aquella nit tan especial.

   Una menció especialíssima pel meu amic i periodista Carles Pujol, que va conduir la presentació amb intel·ligència, calidesa i un toc d’humor molt seu. I encara més, em va sorprendre amb dos moments musicals inesperats que van fer vibrar la sala. Gràcies, Carles, per acompanyar-me amb tanta generositat.

També vull agrair, de tot cor, als meus amics i companys de Creàlit, que van posar veu als meus poemes en una lectura en directe que em va emocionar profundament. Malgrat les dificultats personals d’alguns, vau fer possible que les paraules agafessin vida sobre l’escenari  o a la pantalla, com va ser el cas d'en Víctor Arnó, que tot i tenir torn aquella nit va enregistrar la seva lectura en vídeo —una presència diferent, però igualment viua—, així, una abraçada per a la Montserrat Segura, en Ricard Sayeras, Mar Aparicio, Loli García Romero, Antònia Tubau i AnabelGardell que van voler ser-hi, llegint, compartint i regalant-nos la seva veu. 

En el cas concret de la Montserrat Segura, vull agraïr també la magnífica crònica que va escriure per al web de Creàlit (jo crec que ella va veure més coses de les que varen passar) 

Evidentment, gràcies a la meva il·lustradora, dissenyadora, maquetadora, editora i millor filla del món Judith Bassagañas, per haver donat forma física als meus poemes i haver-ho explicat tan brillantment. 

També, és clar, a l'Andreu i la Nuri, per la seva infinita paciència i el seu suport constant. A tot l'equip de  La Cate per fer-ho tot tan fàcil (picada d'ull per en Robert Molina)

I a totes les persones que vau venir, amics, coneguts, lectors, membres de la premsa local: gràcies per ser-hi, per escoltar, per fer-me sentir tan acompanyada en aquest camí de versos compartits.

Amb gratitud i estima,

Paloma B. Gómez

    

Presentació llibres

Tres llibres i un camí. 

Dimecres, 9 de juliol a les 19.30 h ens trobem a sala Toni Montal de La Cate (Figueres) per compartir un moment molt especial:  Presento tres llibres: Geometría del Silencio, Hora Bruja (reedició revisada) i Haikus y miniversos.

Tres etapes. Tres mirades. Una sola veu que ha anat canviant amb el temps.

No és només una presentació, és un ritual de pas, el tancament d'una etapa creativa i vital.

M’acompanyaran el periodista Carles Pujo, que presentará l’acte, la dissenyadora Judith Bassagañas, i les veus estimades dels meus companys de  Creàlit, que llegiran alguns poemes.

Si la poesia t’ha acompanyat en algun moment... vine.

Entrada lliure.

Dimecres, 9 de juliol – 19.30 h

Sala Toni Montal, La Cate, Figueres

Copeta de cava en finalitzar l’acte

Ben aviat, presentació

Sí, si no hi ha novetat, el dia 9 de juliol a la Sala Toni Montal de La Cate de Figueres, faré la presentació conjunta dels meus tres poemaris.

De moment, no us explico res més. La resta és sorpresa.

 

Repte de lectura 2025

 

Repte de lectura 2025

I com que tothom crea reptes d’Any Nou amb mil motius diferents i  jo no vull ser menys, us proposo el meu.

Es tracta d’un repte de lectura: un llibre cada mes. Assequible.

Regles del joc: cap ni una. Qui acaba, acaba; i qui no, doncs fantàstic. L’any que ve ho tornem a provar. Podeu llegir en qualsevol llengua que us sigui còmoda, en qualsevol format i en el moment que us vingui bé.

Simplement és una proposta que potser ens ajudarà a descobrir noves lectures des d’un sistema de tria diferent. Això sí, m’agradaria MOLT que em digueu si seguiu el repte i si us en sortiu i, sobretot, QUÈ esteu llegint J

No us ha passat mai que us trobeu al davant dels vostres prestatges plens de llibres, però no sabeu què llegir? Doncs aquí teniu la solució mes a mes.

Gener. Com que ja l’hem començat, un llibre curtet: menys de 300 pàgines.

Febrer. Un llibre absolutament desconegut: no heu de conèixer prèviament ni autor/a ni títol ni temàtica.

Març. En un mes com aquest, evidentment hem de llegir un llibre escrit per una dona.

Abril. Sant Jordi, mes de l’amor. Toca una novel·la romàntica.

Maig. Un llibre que encara NO hem llegit, però del qual hem vist l’adaptació al cinema.

Juny. Sé que teniu una pila de llibres pendents de llegir. Comenceu (i acabeu) el número 4.

Juliol. Una antologia de relats curts. Vosaltres trieu la temàtica.

Agost. Vacances, més temps per llegir. Un llibre de més de 500 pàgines o bé, dos llibres curts d’una saga.

Setembre. Tornada a l’escola. Un llibre històric o basat en fets històrics.

     Octubre. Un d’aquells llibres que TOTHOM ha llegit. Tothom excepte tu, és clar. 

     Novembre. Una novel·la de terror.

     Desembre. Un clàssic anterior al segle XX.

Voleu acompanyar-me en aquesta aventura?